Atacs a la llengua (II). Moms contra mossos.

L’intent de fer-nos mossegar la llengua per inutilitzar-la que està aplicant, sobretot, el PP –induït certament per UPyD i Ciudadanos i altres pardalades— té, si no ho evitam, possibilitats de fer mal perquè és el recurs de l’ineficaç: recurs Assad. El mal gestor –en parlar de mal gestor m’estic referint al PPSOE— necessita un mort amb el qual pugui desviar l’atenció sempre que calgui i esmerça temps i recursos a fer-ho. En tenim exemples a manta: Franco amb Gilbraltar, els dictadors dels països islàmics amb Israel, els suposats demòcrates amb Catalunya i el que faci ferum de català….

Com deia fa uns dies, per aconseguir un triomf simbòlic aquests exèrcits més covards que poderosos necessiten aprofitar la feina de molts d’infiltrats. Cara a cara, en el camp de batalla, són incapaços de guanyar-ne cap i necessiten personal d’infiltració massiva. Sense el sabotatge que pugui produir aquesta gent són fluixets, fluixets. Uns ho són, d’infiltrats, perquè estan convençuts que fan el que toca –no tenc res a recriminar-los en aquest cas--, però altres s’afegeixen a les seves hosts perquè no saben amb qui han pactat. La història no és nova, ni el final no ho és. Clar que, de finals, n’hi ha dos de possibles: en el primer Roma no paga als traïdors, en el segons els regala un càrrec, una cadira. Corren un risc molt gran: que no els passi res!

Dins el PP hi ha gent –segurament una minoria, però no tan esquifida com es pensa el partit— que no està d’acord amb el que fa la cúpula de la formació militar(?) en el camp cultural, però que en sacrifica la seva estima convençuda que aquests seus dirigent no arribaran tan enfora com prediquen quan hi ha eleccions. També hi ha una part de votants que han pactat amb Mefistòfeles perquè en altres punts del programa sí que estan totalment d’acord amb el PP. Aquí és on rau la principal tragèdia política de Menorca: no comptar amb una força que proposi una alternativa, nacional o regional, no ofensiva, sinó de defensi de les particularitats locals. Cada cop que neix o vol néixer una força d’aquesta mena rep tanta pressió que té complicat sortir de la incubadora. El PP té manya i poder, el poder que li dóna un sistema polític que li paga (com ho fa al PSOE) la campanya amb diners públics i que a més rep el suport de la premsa, que no tracta tothom de la mateixa manera. Hem vist clarament quina diferència hi ha hagut en el tractament de la corrupció a i de diferents partits. han tapat la del PP i han escampat la d’UM.

Si canviam de partit i volem estudiar el PSOE ens caldrà molta química –genèrics?-- per no parar bojos. Sobta veure com molts del seus dirigents, dirigents de pes, prediquen una defensa encesa de la cultura pròpia i al final s’alien amb un partit que té un objectiu que s’allunya absolutament d’aquesta defensa. Podria donar noms, i noms de persones estimades, però no ho faré. Tenc clar, tanmateix, que el PSOE s’ha convertit en una secta que despersonalitza els seus membres i que els autèntics líders d’aquest partit són un Saturn que fa una festassa amb l’ossa del seus fills. Uns fills que deuen gaudir d’una manera que se m’escapa mentre els claven les mordales i els queixals per arrabassar-los la carn. Increïble, senzillament increïble… o patètic. És molt trist veure com ni PP ni la seva marca blanca, el PSOE, són capaços de presentar propostes que unesquin els ciutadans en un projecte comú que respecti la diferència alhora que volen redreçar el rumb econòmic de l’Estat.

El drama, allò amb què no compten els exterminadors voluntaris de les cultures minoritàries és que deixen de banda que per aconseguir el seus objectius absurds han de fer molt de mal a diverses generacions. En aquest cas, a la meva li ha tocat el rebre. Bé, no sempre. Al cap i a la fi poden emprar el sistema que van posar en pràctica a les Canàries que encara va ser més dur que l’aplicat a altres llocs del món i que va ser una particular contribució castellana a la implantació de la igualtat. Castella sempre ha volgut regalar-nos els seus costums i ho ha fet com ha pogut: amb la Inquisició per redreçar els que no tenien les creences naturals, amb les bales en altres casos… i amb el sistema canari, que de fet és l’únic que els ha funcionat. Ja ho diu un seu refrany: Muerto el perro se acabó la rabia. I aquí volia anar.

Aquest personal compta amb la seguretat, que continuarem adoptant la mateixa actitud que fins ara, que continuarem essent uns benets. Ja se sap que entre un benet i un beneit hi ha poca diferència. Fer com els bens va conduir un poble a Auschwitz i ara mateix no em ve de gust de passar unes vacances en un lloc així, més que res perquè em fa mandra acabar convertit en combustible dels fumerals populars o en el seu sabó. Idò no, s’equivoquen. Possiblement ha arribat l’hora de dir prou i de passar a l’acció: a l’acció pacífica, però a l’acció. Ens cal de crear una nova Crida, aquest cop menorquina, que els faci la guitza i els destorbi i malbarati els seus plans. Hi ha moltes possibilitats que reeixiguem Si volen enfrontament, anem amb goig al camp de batalla. Que sàpiguen aquells que ara riuen que l’estratègia no els sortirà de franc, que hi poden perdre i molt. Petites accions poden capgirar la truita d’una manera espectacular i se me n’acuden moltes. No és cap farol, amb pocs minuts de tant en tant en tindríem –de fet en tindrien-- prou. Em podran dir que amb aquesta meva actitud destap el joc i que en aquestes circumstàncies perd els trumfos, però en discrep: tenim les de guanyar perquè els adversaris no resistiran totes les envestides que els poden arribar d’arreu. No estan capacitats per emplomar-les totes. Estan condemnats a ser derrotats i veure com sobrevivim, nosaltre i la llengua. Si no ens acollonim no ens guanyaran i jo, i no som l’únic, fa molt de temps que hem perdut la por. Què em poden fer? Cada cop que vulguin que em foti un mos, jo els faré un mom. Sempre ve de gust mostrar-los la llengua, encara que ni la volen veure ni ens la volen deixar aprendre. Els faig un altre mom, aquest de regal.

Continuarà.

ATACS A LA LLENGUA (I)

Actuar com ho fa el PP en la qüestió de la llengua catalana, és propi de covards. Atacar el feble sempre ho ha estat.

Emparats, bàsicament, en la seva superioritat demogràfica gosen a enfrontar-se amb aquells que saben que tenim poca cosa a fer contra seva. On no arriben els seus arguments arriba la dictadura de la majoria que empren per aconseguir la segregació del feble, l’esmicolament del nostre esperit de resistència. Compten, per fer-ho amb la col·laboració del PSOE, és evident, però també amb la de molts d’habitants d’aquestes terres que han preferit de claudicar a resistir, afegir-se a l’agressor per sentir-se més importants que no plantar-se i veure qui guanya.

Quan encara no és suficient amb la victòria demogràfica –es veu que la qualitat del seu esperma supera amb escreix la dels pobres catalanoparlants—sempre tenen l’opció d’acudir als tribunals. Aquests, a més d’estar integrats, normalment, per personal que sovint i majoritàriament pertany a les hostes decidides a convertir aquest pobre nostre idioma en un record –i si pot ser ni en açò— compten amb unes lleis fetes a mida… per qui, justament, integra altre cop la majoria. La dictadura de la majoria, com deia, és el drama de la democràcia. És obvi que qui comanda ha d’aplicar el seu pla, el seu programa, però tampoc no cal complaure’s a ridiculitzar el vençut, a amargar-li la vida: això és una baixesa, una vilesa. Espanya, un concepte que curiosament defensen d’una manera exclusiva els nacionalistes perifèrics no independentistes, ha esdevingut gràcies a ells un estat quimèric. Cada cop sembla més evident que qui es vanta de defensar la idea d’Espanya en realitat és qui la trepitja. Els defensors de l’espanyolisme més ranci no volen reforçar Espanya, sinó que únicament pretenen eixamplar Castella fins a la vorera de la mar. Tots hi perdem. Tots hi perdrem, ho repetesc.

No entenc jo aquesta ràbia contra els que vam créixer i vam començar a entendre el món en una llengua diferent a la seva. He de suposar que no haver assimilat la pèrdua de territoris d’ultramar és l’única resposta possible. Quan va esdevenir aquesta situació possiblement no hi havia odi contra els nostres avis, sinó que exclusivament els movia, als castellanitzadors –els espanyolitzadors som nosaltres-- un sentiment de defensa de la unitat peninsular, ja que no els quedava res més que recórrer en aquesta per vendre una certa idea de grandesa. Emparats així en una manera d’actuar hereva de la manera de fer dels borbons, devien creure que qualsevol cosa que es decantàs mínimament de la normalitat castellana era un perill. Si havien perdut Cuba i les Filipines, no podien perdre res més. L’Imperi s’havia esmicolat tant que tot just s’havia reduït a la Península. Encara va patir una darrera mossegada en perdre els territoris africans i ara tot just conserva unes tretze illes (catorze si comptam l’encantada de San Borondón) a l’Atlàntic i unes cinc amb alguns illots al Mediterrani. La resta –Tabarca inclosa—és poc important.

Espanya, en realitat Madrit –així, amb te car defineix millor el concepte— ja que com he dit només són espanyols part dels nacionalistes perifèrics no independentistes, duu malament la seva situació: pateix un greu problema d’inferioritat. En aquest cas fa el que sol fer qualsevol persona que se sent agredida: fer mal a un de més feble per recuperar l’autoestima. He tocat, fins ara la part cultural de l’agressió –la que va a càrrec del PP--, tot i que algun dia podrem tocar l’econòmica –que corre a càrrec del PSOE--. Malgrat que els seus objectius són diferents, PP i PPSOE col·laboren entre ells per aconseguir el triomf i eliminar qualsevol rastre de l’existència dels diferents: una manera de fer molt francesa. I ho han fet bé, molt bé. EL PPSOE, estalonat en part dels habitants a qui vol subjugar ha triomfat o és a punt de triomfar del tot. Els resistents, que no em comptat amb cap brou màgic que ens donàs un poder sobrenatural per fer-los front, cada cop ens hem sentit més fatigats i incapaços de dir que no ens mouran. A Menorca, el diari degà i darrerament UH-Menorca hi han tingut un paper cabdal. Però també han comptat amb suport extern: el bombardeig d’emissores de ràdio i de canals de televisió forasters. No retir aquesta paraula perquè amb ella m’hi vaig criar. No l’empr en sentit xenòfob ni pejoratiu, sinó exclusivament etimològic. Mentre el Principat ens ha abandonat, la feina feta per aquesta gent ha reeixit. La situació actual ha esdevingut, per tant, dramàtica. Curiosament molt de personal s’ha afegit al muntatge de la Castella Gran sense tenir en compte que això comportarà la nostra asfíxia econòmica definitiva. Tanmateix, estic convençut que quan ens tenguin ben escanyats, quan aquesta Castella Gran sigui prou important serà mala de defensar i acabarà amb la independència de part dels territoris que tenen altres llengües pròpies, encara que en aquests nous estats la gent ja emprarà el castellà: quan el castellà sigui majoritari als Països Catalans, serà difícil que Madrit els pugui governar. Almanco Catalunya serà molt difícil de retenir.

Ara van forts, però ja afluixaran. A Menorca, concretament, la marea popular perdrà força a partir de finals de setembre de l’any que ve. Desgraciadament, aleshores aquest petit tsunami s’haurà emportat un altre important grup de catalanoparlants. El PSOE ha fet una bona feina anihiladora, la que farà el PP serà més intensa. I tot per assimilar a Castella Gran un petit i insignificant territori que van arribar a oferir a Itàlia tot just fa uns setanta i anys i busques. Té collons!

Continuarà

Després d’un llarg silenci, l’assimilació

Cal felicitar-los i, per tant, ho faig: enhorabona! Han fet una feina finíssima, orfebreria pura. Val a dir que comptaven amb tots els mitjans necessaris per sortir-se’n: una premsa disposta a ser sodomitzada contínuament i amb delit, etc. Tanmateix, no els puc treure mèrit, car hom pot comptar amb els recursos i no ser capaç d’emprar-los correctament. No ha estat el cas. La Menorca que ens van llegar ha estat abatuda, avui ja no la reconeix ni la mare que la va parir. Personalment, deman perdó als meus avantpassats per no haver estat capaç d’allargar el seu mestratge alguna generació més. Ho lament, sé que la propera generació –dues més estirant molt— serà la darrera.

Que el procés era gairebé irreversible, ja fa anys que la majoria ho tenia clar. Enfrontar-s’hi i resistir sense televisió, sense emissores de ràdio, sense premsa i sense escoles, esdevenia impossible. Malgrat tot,, estava convençut, com n’estava més gent, que encara estiraríem la podríem piular una mica més. A Eivissa ja feia temps que havien llençat la tovallola i a Mallorca el combatent estava a punt d’agenollar-se i abandonar el combat, però bona part Menorca encara exaltava els espectadors, convençuts que la seva resistència prometia allargar la lluita tot i que l’enfrontament era al ring del rival, que els jutges estaven comprats i que el brou màgic cada cop era més mal ce coure. No ha estat així . Hem fet figa a una velocitat que ha superat la prevista. Els que havien posat messions a favor dels resistents hi perdran les endèries. No arribarem al final: perdrem per KO. Què ha passat?

Resumir les causes de la derrota, fa de mal fer. Sembla evident que té nom i llinatges qui ha aconseguit influir en el diari semipúblic de l’illa –en l’altre con calia fer-ho--, de la mateixa manera que tenen nom i llinatges els que han dirigit la batalla per collar els propietaris i que també en tenen els que hi han col·laborat d’una manera altruista, atès que estaven convençuts que actuaven correctament, cosa a la qual tenien tot el dret. La intel·ligència de l’Estat ha sabut fer allò que tocava i no és estrany. Al cap i a la fi, l’estratègia se suposa que és l’especialitat de l’escollit. El que no sabia és que després de certs fracassos prou coneguts, encara hagi sabut moure tan bé les seves peces. Deu haver estudiat, comptat amb més armes o és que el rival era xerequet. Entre aquesta elecció tan sàvia, la del cap, i el conjunt de seguidors, ensinistrats des de petits per personal que ja és a la reserva o que ha criat moltes malves… la victòria era segura i mig. He d’aplaudir, també, la feina feta a les escoles durant les darreres dècades. Encara resultarà que per sobreviure és millor restar illetrat.

I què hem de fer, continuar el combat? Per mi, no hi ha cap inconvenient. Morir al llit no m’estimula, així que em puc plantar i comprometre’m a no fer cap passa enrere, fins i tot m’oferesc a avançar d’una manera suïcida cap a la derrota. Sé que no és una postura intel·ligent i que probablement faria millor de traslladar-me a altres contrades on encara hi ha esperança de resistir i de vèncer. I és que, curiosament, la nostra derrota, la dels menorquins, solament demostra que l’enemic –no penseu que el denomín així amb menyspreu— sap que contra el germà gran, el Principat, ha perdut. L’Estat és conscient que ha premut tant aquell territori al qual denominaven “el cuadrante nordeste” que, si no l’ha perdut, el perdrà Parem-hi atenció, carreguem-nos de prudència i posem-nos a recer. El seus darrers cops seran cruels. Maldaran per treure’n tot el que puguin, convençuts que ja no el poden retenir. Descartat l’ús de la força, les opcions per conservar-lo són nul·les. L’empobriran tant com puguin durant els darrers assalts, el castellanitzaran com més millor –cosa que paradoxalment accelerarà que els catalans que parlen castellà s’afegesquin a la causa independentista— i finalment abocaran la ràbia contra els que encara érem diferents. Si la pèrdua de Cuba i les Filipines va fer refermar les ganes de dominar el nostre país, la de Catalunya exigirà aferrar les illes a Castella. Menorca sabrà què és acotar cap. Si fins ara hi ha hagut un excés d’autoodi, des del moment en què el Principat planti Madrid… Sí, podria plegar i resistir a ca els germà disposat a no acotar cap, però també em puc plantar i obrir la camisa i mostrar-los el pit, aquest meu pit preparat per ser traspassat per simpàtics projectils que parlen llengües estrangeres. És igual. Mostrar el pit seria la manera de dir, no als guanyadors, sinó als assimilats, als inconscients i als col·locats que la seva actuació ha estat repugnant. Sí, ho ha estat. sí que ho estat Em referesc a molts de socialistes menorquins que simplement s’han venut. Em referesc a aquest bon nombre de votants del PSOE que tenen massa clar què volen, però que no fan ni han fet res per mantenir-lo. L’única cosa que s’han esmerçat a mantenir és el càrrec. Sabeu qui són, i ells també ho saben i es menyspreen quan veuen en què s’han convertit. Són aquells que m’han volgut vendre que estimaven el mateix que jo, però que era millor, per aconseguir mantenir-lo, militar en un partit poderós i influir en ell. Un èxit, el seu. Un gran èxit. Han fet el ridícul més absolut. Madrid ens ha fet net de recursos, ens ha fet net de paraules i encara continuen al seu costat. Quina vergonya! Per ser benèvol amb ells, he de pensar que el PSOE deu ser una secta destructiva que es va engolint la dignitat d’alguns militants que en altres circumstàncies haurien resistit. Voleu noms?