Cal felicitar-los i, per tant, ho faig: enhorabona! Han fet una feina finíssima, orfebreria pura. Val a dir que comptaven amb tots els mitjans necessaris per sortir-se’n: una premsa disposta a ser sodomitzada contínuament i amb delit, etc. Tanmateix, no els puc treure mèrit, car hom pot comptar amb els recursos i no ser capaç d’emprar-los correctament. No ha estat el cas. La Menorca que ens van llegar ha estat abatuda, avui ja no la reconeix ni la mare que la va parir. Personalment, deman perdó als meus avantpassats per no haver estat capaç d’allargar el seu mestratge alguna generació més. Ho lament, sé que la propera generació –dues més estirant molt— serà la darrera.
Que el procés era gairebé irreversible, ja fa anys que la majoria ho tenia clar. Enfrontar-s’hi i resistir sense televisió, sense emissores de ràdio, sense premsa i sense escoles, esdevenia impossible. Malgrat tot,, estava convençut, com n’estava més gent, que encara estiraríem la podríem piular una mica més. A Eivissa ja feia temps que havien llençat la tovallola i a Mallorca el combatent estava a punt d’agenollar-se i abandonar el combat, però bona part Menorca encara exaltava els espectadors, convençuts que la seva resistència prometia allargar la lluita tot i que l’enfrontament era al ring del rival, que els jutges estaven comprats i que el brou màgic cada cop era més mal ce coure. No ha estat així . Hem fet figa a una velocitat que ha superat la prevista. Els que havien posat messions a favor dels resistents hi perdran les endèries. No arribarem al final: perdrem per KO. Què ha passat?
Resumir les causes de la derrota, fa de mal fer. Sembla evident que té nom i llinatges qui ha aconseguit influir en el diari semipúblic de l’illa –en l’altre con calia fer-ho--, de la mateixa manera que tenen nom i llinatges els que han dirigit la batalla per collar els propietaris i que també en tenen els que hi han col·laborat d’una manera altruista, atès que estaven convençuts que actuaven correctament, cosa a la qual tenien tot el dret. La intel·ligència de l’Estat ha sabut fer allò que tocava i no és estrany. Al cap i a la fi, l’estratègia se suposa que és l’especialitat de l’escollit. El que no sabia és que després de certs fracassos prou coneguts, encara hagi sabut moure tan bé les seves peces. Deu haver estudiat, comptat amb més armes o és que el rival era xerequet. Entre aquesta elecció tan sàvia, la del cap, i el conjunt de seguidors, ensinistrats des de petits per personal que ja és a la reserva o que ha criat moltes malves… la victòria era segura i mig. He d’aplaudir, també, la feina feta a les escoles durant les darreres dècades. Encara resultarà que per sobreviure és millor restar illetrat.
I què hem de fer, continuar el combat? Per mi, no hi ha cap inconvenient. Morir al llit no m’estimula, així que em puc plantar i comprometre’m a no fer cap passa enrere, fins i tot m’oferesc a avançar d’una manera suïcida cap a la derrota. Sé que no és una postura intel·ligent i que probablement faria millor de traslladar-me a altres contrades on encara hi ha esperança de resistir i de vèncer. I és que, curiosament, la nostra derrota, la dels menorquins, solament demostra que l’enemic –no penseu que el denomín així amb menyspreu— sap que contra el germà gran, el Principat, ha perdut. L’Estat és conscient que ha premut tant aquell territori al qual denominaven “el cuadrante nordeste” que, si no l’ha perdut, el perdrà Parem-hi atenció, carreguem-nos de prudència i posem-nos a recer. El seus darrers cops seran cruels. Maldaran per treure’n tot el que puguin, convençuts que ja no el poden retenir. Descartat l’ús de la força, les opcions per conservar-lo són nul·les. L’empobriran tant com puguin durant els darrers assalts, el castellanitzaran com més millor –cosa que paradoxalment accelerarà que els catalans que parlen castellà s’afegesquin a la causa independentista— i finalment abocaran la ràbia contra els que encara érem diferents. Si la pèrdua de Cuba i les Filipines va fer refermar les ganes de dominar el nostre país, la de Catalunya exigirà aferrar les illes a Castella. Menorca sabrà què és acotar cap. Si fins ara hi ha hagut un excés d’autoodi, des del moment en què el Principat planti Madrid… Sí, podria plegar i resistir a ca els germà disposat a no acotar cap, però també em puc plantar i obrir la camisa i mostrar-los el pit, aquest meu pit preparat per ser traspassat per simpàtics projectils que parlen llengües estrangeres. És igual. Mostrar el pit seria la manera de dir, no als guanyadors, sinó als assimilats, als inconscients i als col·locats que la seva actuació ha estat repugnant. Sí, ho ha estat. sí que ho estat Em referesc a molts de socialistes menorquins que simplement s’han venut. Em referesc a aquest bon nombre de votants del PSOE que tenen massa clar què volen, però que no fan ni han fet res per mantenir-lo. L’única cosa que s’han esmerçat a mantenir és el càrrec. Sabeu qui són, i ells també ho saben i es menyspreen quan veuen en què s’han convertit. Són aquells que m’han volgut vendre que estimaven el mateix que jo, però que era millor, per aconseguir mantenir-lo, militar en un partit poderós i influir en ell. Un èxit, el seu. Un gran èxit. Han fet el ridícul més absolut. Madrid ens ha fet net de recursos, ens ha fet net de paraules i encara continuen al seu costat. Quina vergonya! Per ser benèvol amb ells, he de pensar que el PSOE deu ser una secta destructiva que es va engolint la dignitat d’alguns militants que en altres circumstàncies haurien resistit. Voleu noms?
