ATACS A LA LLENGUA (I)

Actuar com ho fa el PP en la qüestió de la llengua catalana, és propi de covards. Atacar el feble sempre ho ha estat.

Emparats, bàsicament, en la seva superioritat demogràfica gosen a enfrontar-se amb aquells que saben que tenim poca cosa a fer contra seva. On no arriben els seus arguments arriba la dictadura de la majoria que empren per aconseguir la segregació del feble, l’esmicolament del nostre esperit de resistència. Compten, per fer-ho amb la col·laboració del PSOE, és evident, però també amb la de molts d’habitants d’aquestes terres que han preferit de claudicar a resistir, afegir-se a l’agressor per sentir-se més importants que no plantar-se i veure qui guanya.

Quan encara no és suficient amb la victòria demogràfica –es veu que la qualitat del seu esperma supera amb escreix la dels pobres catalanoparlants—sempre tenen l’opció d’acudir als tribunals. Aquests, a més d’estar integrats, normalment, per personal que sovint i majoritàriament pertany a les hostes decidides a convertir aquest pobre nostre idioma en un record –i si pot ser ni en açò— compten amb unes lleis fetes a mida… per qui, justament, integra altre cop la majoria. La dictadura de la majoria, com deia, és el drama de la democràcia. És obvi que qui comanda ha d’aplicar el seu pla, el seu programa, però tampoc no cal complaure’s a ridiculitzar el vençut, a amargar-li la vida: això és una baixesa, una vilesa. Espanya, un concepte que curiosament defensen d’una manera exclusiva els nacionalistes perifèrics no independentistes, ha esdevingut gràcies a ells un estat quimèric. Cada cop sembla més evident que qui es vanta de defensar la idea d’Espanya en realitat és qui la trepitja. Els defensors de l’espanyolisme més ranci no volen reforçar Espanya, sinó que únicament pretenen eixamplar Castella fins a la vorera de la mar. Tots hi perdem. Tots hi perdrem, ho repetesc.

No entenc jo aquesta ràbia contra els que vam créixer i vam començar a entendre el món en una llengua diferent a la seva. He de suposar que no haver assimilat la pèrdua de territoris d’ultramar és l’única resposta possible. Quan va esdevenir aquesta situació possiblement no hi havia odi contra els nostres avis, sinó que exclusivament els movia, als castellanitzadors –els espanyolitzadors som nosaltres-- un sentiment de defensa de la unitat peninsular, ja que no els quedava res més que recórrer en aquesta per vendre una certa idea de grandesa. Emparats així en una manera d’actuar hereva de la manera de fer dels borbons, devien creure que qualsevol cosa que es decantàs mínimament de la normalitat castellana era un perill. Si havien perdut Cuba i les Filipines, no podien perdre res més. L’Imperi s’havia esmicolat tant que tot just s’havia reduït a la Península. Encara va patir una darrera mossegada en perdre els territoris africans i ara tot just conserva unes tretze illes (catorze si comptam l’encantada de San Borondón) a l’Atlàntic i unes cinc amb alguns illots al Mediterrani. La resta –Tabarca inclosa—és poc important.

Espanya, en realitat Madrit –així, amb te car defineix millor el concepte— ja que com he dit només són espanyols part dels nacionalistes perifèrics no independentistes, duu malament la seva situació: pateix un greu problema d’inferioritat. En aquest cas fa el que sol fer qualsevol persona que se sent agredida: fer mal a un de més feble per recuperar l’autoestima. He tocat, fins ara la part cultural de l’agressió –la que va a càrrec del PP--, tot i que algun dia podrem tocar l’econòmica –que corre a càrrec del PSOE--. Malgrat que els seus objectius són diferents, PP i PPSOE col·laboren entre ells per aconseguir el triomf i eliminar qualsevol rastre de l’existència dels diferents: una manera de fer molt francesa. I ho han fet bé, molt bé. EL PPSOE, estalonat en part dels habitants a qui vol subjugar ha triomfat o és a punt de triomfar del tot. Els resistents, que no em comptat amb cap brou màgic que ens donàs un poder sobrenatural per fer-los front, cada cop ens hem sentit més fatigats i incapaços de dir que no ens mouran. A Menorca, el diari degà i darrerament UH-Menorca hi han tingut un paper cabdal. Però també han comptat amb suport extern: el bombardeig d’emissores de ràdio i de canals de televisió forasters. No retir aquesta paraula perquè amb ella m’hi vaig criar. No l’empr en sentit xenòfob ni pejoratiu, sinó exclusivament etimològic. Mentre el Principat ens ha abandonat, la feina feta per aquesta gent ha reeixit. La situació actual ha esdevingut, per tant, dramàtica. Curiosament molt de personal s’ha afegit al muntatge de la Castella Gran sense tenir en compte que això comportarà la nostra asfíxia econòmica definitiva. Tanmateix, estic convençut que quan ens tenguin ben escanyats, quan aquesta Castella Gran sigui prou important serà mala de defensar i acabarà amb la independència de part dels territoris que tenen altres llengües pròpies, encara que en aquests nous estats la gent ja emprarà el castellà: quan el castellà sigui majoritari als Països Catalans, serà difícil que Madrit els pugui governar. Almanco Catalunya serà molt difícil de retenir.

Ara van forts, però ja afluixaran. A Menorca, concretament, la marea popular perdrà força a partir de finals de setembre de l’any que ve. Desgraciadament, aleshores aquest petit tsunami s’haurà emportat un altre important grup de catalanoparlants. El PSOE ha fet una bona feina anihiladora, la que farà el PP serà més intensa. I tot per assimilar a Castella Gran un petit i insignificant territori que van arribar a oferir a Itàlia tot just fa uns setanta i anys i busques. Té collons!

Continuarà